Pintures murals del Romànic al MNAC III. El cas de les pintures de Sixena, capítol 3: rescat.

És conegut el cas de Sixena pel fet que, actualment, les pintures murals que decoraven la sala capitular del convent, que posteriorment van ser cremades, es conserven a la secció del Romànic del Museu Nacional d'Art de Catalunya. I reitero: es conserven. Per tant, en algun moment van ser sotmeses a una gran operació de trasllat. El que cal saber, i sovint no se'n parla prou, és que abans de ser muntades a la sala van passar per un procés de restauració acurat i alhora ple d'entrebancs.

La recuperació de les pintures murals de la sala capitular de Sixena va començar ara fa just 90 anys.

És cert que un arrencament és una operació dràstica i agressiva, però calia que fossin separades del mur per a fer efectiu el seu salvament. Després de l'incendi, la coberta s'havia esfondrat. L'arquitecte i historiador de l' Art Josep Gudiol era molt conscient que arribava l'època de pluges i l'aigua podia malmetre les pintures fins a fer-les desaparèixer. Ell les havia vist en tot el seu esplendor, just abans del desastre.  Els seus alumnes havien fet uns dibuixos aquarel·lats que ara són el millor testimoni que en queda del tresor. Tornar al monestir i veure la desfeta va ser un cop profund. Es va proposar que les restes que en quedaven no es perdessin en l'oblit. 

Antoni Gudiol, germà de Josep, va aconseguir els permissos per part de Jeroni Martorell, superior de la Secció de Monuments de la Generalitat, i un pressupost de 4000 pessetes per a dur a terme el rescat. Josep Gudiol no va esperar a rebre els diners sinó que els va avançar, perquè esperar a rebre'ls suposava fer tard. Va formar un equip format per ell mateix, Antoni Llopart i Antoni Robert (1) que va complir escrupolosament amb l'escomesa.

 L'arrencament va tenir lloc del 9 al 17 d'octubre de 1936.  Va fer-se seguint la tècnica italiana del strappo, és a dir, en dues fases: la protecció de la capa pictòrica amb gasses adherides i la separació mecànica de pintura i morter respecte del mur de la sala. En van resultar seixanta-quatre fragments.

  La urgència de l'operació no va fer possible un procés de restauració previ adequat, de manera que, abans de trobar-los una ubicació definitiva van ser traslladades a la casa Amatller de Barcelona, seu de la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic i de la Secció de Monuments, on es va preparar un espai per procedir a una primera restauració.

           

A la incertesa de la ubicació final calia afegir les circumstàncies pròpies d'una guerra, que dificultava molt treballar en les pintures. Es va iniciar el procés de consolidació, però va quedar interromput i tant Gudiol com Llopart i Robert van patir represàlies. Gudiol va ser acusat de delictes greus contra el patrimoni, suspès de la professió d'arquitecte i definitivament, el 1942, inhabilitat per exercir càrrecs públics. Robert i Llopart van ser empresonats per no incorporar-se a l'exèrcit.  Tanmateix, mai no van desistir.

La decisió de portar les pintures murals de Sixena al Museu d'Art de Catalunya es va prendre el 1940, si bé la idea no era que fos el destí definitiu. Però ni el Museu de Saragossa ni el Museu d'Osca van voler fer-se càrrec de la seva museïtzació definitiva. Tampoc no es tirava endavant la restauració del Monestir.  El més greu era que l'estat de conservació de les pintures era molt precari. Fins al 1949 no es va obtenir el permís definitiu de la Dirección General de Bellas Artes per a procedir al traspàs a tela, restauració i instal·lació de les pintures al Palau Nacional de Montjuic, amb el condicionant, però, que l'Ajuntament de Barcelona costegés tot el procés. Cal dir, però, que Gudiol aquesta vegada tampoc no havia esperat per començar la feina, i la primera fase ja s'havia avançat. 

Com és ben sabut, es va construir una estructura que imitava la arquitectura de la sala capitular, amb el muntatge de cadascun dels arcs, de manera que les pintures van ser disposades com al seu lloc d'origen. 

Cal dir que no totes les pintures de la sala capitular havien estat arrencades el 1936. Gudiol va preservar al seu lloc les corresponents al mur frontal, on es representen escenes de la Passió i Mort de Jesús. En aquell moment estaven relativament protegides, i comptava que el sostre aviat seria restablert. No va ser exactament així. El 1960, davant la inacció per part de les autoritats aragoneses per a restaurar el Monestir, una altra expedició catalana va decidir seguir el mateix procés per a evitar que la degradació continués avançant inexorablement. (2)

Com hem dit diverses vegades, a causa de les alteracions provocades pel foc, les restes conservades en algunes zones eren gairebé irreconeixibles pel que fa als motius representats. Tanmateix, es conservava la documentació que mostrava el dibuix perdut. Per tant, la reintegració pictòrica no només estava justificada sinó que era una intervenció imprescindible per a preservar el llegat del conjunt iconogràfic que havia volgut deixar la reina Sança en el seu temps. (3) Aquí vull fer especial esment en la rigurositat amb què es va treballar en la reproducció de les parts perdudes. Van ser només dibuixades, en primer lloc, perquè la pintura original havia estat alterada fins al punt de perdre la riquesa cromàtica. I, en segon lloc, perquè hi havia la clara intencionalitat que es distingissin les parts originals de les parts reintegrades pels restauradors 

Vegeu alguns detalls de la intervenció:

 

                            

Sorprèn la lleugeresa amb què s'han menystingut aquestes intervencions qualificant-les de "garigots". Sospito que el criteri no ha estat objectiu en tractar el tema. Jo les he tornat a visitar aquest estiu. I una cosa us he de dir: la instal·lació i la presentació m'han semblat esplèndides. 

Notes i bibliografia:

(1) Els arxius ens documenten que prèviament tres obrers de Sixena van ser contractats per enderrocar els murs malmesos del pis de sobre: Juan López, José Escuder i Pedro Naval. També el material utilitzat per a dur a terme l'arrencament està documentat: teles, cola, calders per a dissoldre la cola, pinzells, llums de benzina i tres martellines. 

(2) Al 1988 es van iniciar les obres de restitució del sostre de la sala capitular. Feia tres anys que havia mort Josep Gudiol. Les restes pictòriques dels murs laterals havien estat exposades a les inclemències meteorològiques durant 50 anys.

(3) Llegiu el capítol anterior on s'explica tota la iconografia representada a la sala capitular.

VELASCO, Albert Les pintures de Sixena,Un foc que encara crema. Pòrtic, Barcelona, març 2026.