Pintures murals del Romànic al MNAC II
Pintura mural és tota pintura realitzada sobre un mur, per tant, està condicionada i alhora interactua i s'integra en l'arquitectura i l'entorn on s'ubica. És per això que la instal·lació de les pintures al MNAC s'ha fet al damunt de la reconstrucció de l'absis i la nau de l'església de Sant Climent, que va quedar, això sí, amb un angle d'obertura una mica menor que l'original. Arquitectura i pintura formaven un corpus unitari que volia representar un món supraterrenal. De fet, tota l'església estava decorada. Conservem representats a l'intradós dels arcs que uneixen l'absis amb la nau de l'església un anyell i una mà, símbols de la divinitat. A l'església hi ha encara més restes conservades a la nau, que no es van traslladar.
(1) 
No puc evitar pensar que la pintura mural romànica és una evolució de la pintura prehistòrica a les coves, la primera que es conserva de la nostra Història de l'Art. La pintura té llavors la finalitat de transcendir l'espai que ocupa Es va evolucionar des de la representació de les escenes de cacera cap a la iconografia més sofisticada del Cristianisme, on mostraven els textos bíblics. A l'Edat Mitjana l'home feia segles que construïa els seus espais sagrats. Els murs ja no eren a les coves sinó a l'interior de les esglésies. Pel que fa a la pintura, en el fons, el procediment era el mateix: pigments minerals aglutinats en una cola animal o vegetal, escampats sobre la pedra més rústica o més preparada, amb la intenció de representar algun motiu, alguna història, a la comunitat. Els pintors, els artistes de l'època, no pretenien aconseguir reconeixement pels seus talents. Al segle XII, el propòsit era explicar la doctrina cristiana a la feligresia, on moltes persones no sabien llegir lletres, només imatges. (2)
Treballar en la transmissió de la doctrina era una bona manera de guanyar-se el perdó de tots els pecats i la vida eterna. Podríem seguir tractant el tema iconogràfic molt més, però fixem-nos ara en l'aspecte formal. Dèiem que el mestre de Taüll va procurar que la tècnica emprada assegurés la seva permanència al llarg dels segles als murs de l'església. Naturalment, per tal d'arribar a representar la imatge vívida del Crist en Majestat, el pintor havia de dominar la tècnica de la pintura mural. El coneixement de la tècnica sempre ens acosta molt més a les obres d'art. La de les pintures de Sant Climent està catalogada d'un fresc-sec, és a dir, una tècnica mixta que combina l'aplicació de la primera pintura feta de pigment i aiguada de cal sobre el morter i tot el treball posterior amb la base ja seca amb pigments aglutinats en coles diverses.
La meva descoberta de la tècnica de la pintura mural va ser a la facultat, a l'aula de pràctiques de l'especialitat de Restauració. Recordo quan la professora, M. Antònia Heredero, ensenyava a un grup de quatre noies del curs superior al meu (3) la preparació de morters. Provaven diverses sorres i diverses concentracions de cal i pigments que deixaven assecar i uns dies després decidien quina mostra era la més resistent. Aquella pràctica que jo només vaig mirar em va deixar amb moltes ganes d'experimentar.
Molts anys més tard vaig fer el meu propi treball alhora que l'ensenyava a un grup també reduït de quatre alumnes, al curs sobre Pintura històrica.(4) No hi ha millor manera per aprendre que dur la teoria a la pràctica. Ens inspiràvem en l'època del Romànic.
Vam preparar un mur de petites dimensions. Vaig idear el suport del mur, una tela metàl·lica coberta d'una gassa encolada amb cola acrílica. Al damunt, el mur de còdols units pel morter de cal i sorra; per sobre, la grava amb el morter i finalment la preparació del morter que ha de rebre la pintura, fet de cal i sorra gruixuda primer i de cal i sorra fina a la capa més superficial. Aquesta prova mostra les diferents capes del mur i els morters preparatoris. Cal dir que l'arrebossat i el lliscat final determinaven la qualitat i la textura final de la pintura.
Inspirant-me en alguns motius representats a Sant Climent, vaig acabar dibuixant motius al·legòrics i ben senzills, coneguts pels cristians: l'ull dins el triangle com a Déu Pare Trinitari/ el colom / Esperit Sant; el xai amb la Creu com a Fill Redemptor del Món. El procediment per a representar al mur els motius que l'artista prèviament havia dibuixat en una tauleta era una mena de calca feta punxant i passant el carbonet o, en el nostre cas, la tinta. .
Pel que fa a la pintura, ens vam preparar els pigments minerals terres per al groc ocre i vermell siena, un blau i el negre carbó. Tots combinats amb el blanc de la cal a l'aigua ens servien per imitar el cromatisme del Romànic.
El llenguatge formal de l'art romànic estava tan estipulat com la iconografia, amb la mateixa pretensió: que el missatge fos molt entenedor. Amb aquest objectiu, les figures principals es representaven de manera frontal, amb un cert hieratisme; la proporció era jeràrquica i no hi havia perspectiva; els colors eren plans, les línies del dibuix ben visibles, la paleta cromàtica reduïda als colors primaris i els secundaris, el blanc i el negre. A aquest estil se l'ha anomenat "antinaturalisme". Això no obstant, l'artista podia jugar amb aquests elements i portar-los més enllà. Quan contemplem la pintura de Sant Climent la figura central cobra vida.
El Pantòcrator de Sant Climent és tan viu que ha arribat fins a casa meva...
Notes i Bibliografia:
(1) Reconstrucció al MNAC de la capçalera de l'església de Sant Joan de Boí.
(2) "La pintura mural és la més idònia per a la comunicació envers el gran públic; compleix una missió social de primer ordre. En totes les èpoques de la història la pintura mural ha fet acte de presència, principalment en llocs comunitaris, des de la prehistòria amb els seus ritus màgics o religiosos fins al present en els aeroports(...) En l'Edat Mitjana fou l'Església com a institució que es valgué de la pintura mural per il·lustrar els fidels, als quals, per mitjà d'aquella "pintura narrativa" s'explicaven els fets més rellevants de la religió. PEDROLA, Antoni Materials i tècniques pictòriques, Ed. Barcanova, Publicacions UB, Barcelona, 1990 pag. 132.
(3) Una de les alumnes de M. Antònia Heredero (1950-2011) va ser Anna Nualart, anys més tard la professora que li va prendre el relleu . La professionalitat i el rigor de l'Anna es van deixar notar ja des que era aprenent al taller de l'especialitat de Restauració de Belles Arts. L'any 2012, la facultat de Belles Arts va fer un homenatge pòstum a la que havia estat la nostra professora, a M.Antonia Heredero, coneguda per tots com "Truca". Vegeu la targeta d' invitació:
Como en una vida, cada pintura mural tiene su momento, su historia y su gloria.
Truca, 2001
Maria Antonia Heredero- 1950-2011
23 de març de 2012. 18'30 hores
Facultat de Belles Arts
(4) Curs impartit a través de l'Associació Besalú Art i Música l'any 2020. Les obres que vam realitzar tenien una mida aproximada d'un foli.
Fa goig pogué visualitza el abans i després de la reconstrucció del absis de san Climent , més encara amb les explicacions de tu Eulàlia que amb paciència sempre ens has mostrat
ResponElimina