Pintures murals del Romànic al MNAC III. El cas de les pintures de Sixena, capítol 2: destrucció.

 (1)

La primera lliçó que reps a les classes teòriques de Restauració d'obres d'art és una llarga llista de totes les causes que poden provocar el seu deteriorament: causes internes; causes externes. El cas de les pintures murals de la sala capitular de Sixena és extraordinari, les engloba totes. La més perjudicial i desgraciada, vés per on, és aquesta tan peculiar qualitat que té l'espècie humana de ser la més imbècil de totes les que poblen el planeta Terra, tal com assenyala el nostre estimat arqueòleg-paleontòleg Eudald Carbonell, especialitzat en la recerca i l'estudi dels homínids prehistòrics i la seva evolució. I ho és perquè sembla entossudit a aconseguir la seva pròpia destrucció. Afortunadament, per contrarrestar la diagnosi sobre l'espècie, sempre van apareixent individus que amb la seva actuació han permès que encara perdurem, nosaltres i el patrimoni que hem heretat.

Explicàvem que les magnífiques pintures realitzades als murs i als arcs de la sala esmentada van ser, en el seu temps més esplendorós, una obra plena de color, de llum, de detalls... i també d'històries, de sentit, d'emoció. Malauradament, els murs de l'edifici que les ubicaven estaven aixecats damunt un terreny pantanós, que seria per sempre el primer obstacle per a garantir-ne la conservació.

Primera causa externa: excés d'humitat, afectació per capilaritat a les pintures. Fins les monges que vivien al convent van patir greus problemes de salut i van demanar en alguns moments el seu trasllat a un altre indret. 

Segona causa externa: antròpica, és a dir, provocada per la imbecilitat humana: el monestir va ser incendiat i destruït. De tots els agents externs que poden afectar una pintura, el foc és el pitjor, perquè provoca unes alteracions irreversibles. 

Les pintures, que havien estat elaborades amb uns materials de primera qualitat, van patir una transformació química que les va convertir en objectes d'una fragilitat extrema. (2) Aquí tenim la causa interna del seu deteriorament, la desunió de tots els materials que la componen. 

A les persones que dediquem la vida a treballar per la preservació del patrimoni cultural, que entenem que és patrimoni de tota la Humanitat, que constitueix un llegat imprescindible per conèixer la nostra història i fer possible la transmissió del coneixement, ens resulta particularment dolorós haver de fer front a la pèrdua dels béns culturals, de les obres d'art, dels tresors que considerem nostres.  Aquest segon capítol dedicat a les pintures murals de Sixena ha trigat massa temps a sortir. Ha estat un temps de silenci, com el llarg període que va precedir la mal anomenada Guerra civil, perquè va provocar l'ensorrament de tots els fonaments de la civilització del nostre país. 

Cal sortir del silenci, explicar els fets i reflexionar. En quin punt ens  trobem després de tot aquest temps? Sembla que hi ha ferides que no cicatritzen del tot, i malauradament la història que expliquen els vencedors no és mai la certa. Qui va destruir les pintures? I qui les va salvar de la seva total extinció? Qui va arriscar la pell per protegir aquells tresors? (3)

Notes i Bibliografia

(1) Imatge d'arxiu de Josep Gudiol i el seu equip treballant en el salvament de les pintures murals de la sala capitular de Sixena just després de l'incendi del 1936.

"Gudiol i Ricard, Josep (Vic, 1904 - Barcelona, 1985) fou historiador de l’art i arquitecte. Nebot de mossèn Josep Gudiol i Cunill. Va estudiar arquitectura a Barcelona i col·laborà amb l’IEC. Amplià coneixements als Estats Units d’Amèrica (1930-31). En plena guerra civil va escriure La pintura gòtica a Catalunya. Durant la guerra tingué una activíssima tasca de salvament i recuperació del patrimoni artístic amenaçat, tasca que li va valdre, ja amb el franquisme, la retirada del seu títol d’arquitecte i l’exili a França i als Estats Units, on exercí de professor a universitats i museus. De nou a Barcelona, el 1941 fundà l’Institut Amatller d’Art Hispànic, seguint la pauta de la Frick Library de Nova York. Com a historiador creà una modèl·lica col·lecció de llibres sobre l’art hispànic ("Ars Hispaniae"). La seva obra personal es centrà especialment en l’estructuració de la pintura romànica i gòtica espanyoles. (...) Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i va ser premiat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va ser la figura més representativa de la historiografia artística catalana de la postguerra, i des de l’Institut Amatller exercí un gran mestratge sobre les generacions posteriors. Sobre la seva gran tasca com a fotògraf només cal esmentar el treball que per compte de la Frick Library de Nova York va fer el març de 1936, acompanyat de J. Robert i A. Llompart, en el transcurs d’una setmana, fotografiant totes les pintures murals del segle XII de la Sala Capitular de Sixena. El munt de negatius en blanc i negre es troben a l’Institut Amatller d’Art Hispànic de Barcelona (Arxiu Mas)." Extret de Recull de vistes generals de la Sala Capitular de Sixena i uns comentaris, pag.44

(2) La conservadora-restauradora d'art especialitzada en pintura mural Rosa Gasol (Manresa 1960) va estudiar a bastament el cas de les pintures murals de Sixena. Va determinar que la composició química dels colors originals, que eren blau, verd i vermell, es va alterar i els va transformar en un marró gris. La decoloració és un procés químic irreversible, diferent a l'ennegriment per capa superficial de sutge, que seria un procés físic reversible.

(3) Aquestes i moltes altres preguntes queden respostes al llibre VELASCO, Albert, Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema, Pòrtic, Barcelona, Març 2026.