A l'absis de l'església dedicada a St. Climent del petit poble de Taüll, ubicat a la vall pirinenca de Boí, es va realitzar la pintura mural més representativa de tota la pintura del Romànic del nostre país. El mestre de Taüll va procurar que la tècnica emprada assegurés la seva permanència al llarg dels segles als murs de l'església. Poc s'imaginava que uns quants segles després la seva obra seria la més coneguda de la secció del Romànic del gran Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona.
Aquest estiu he tornat a visitar-la, com qui va a veure una vella sàvia plena d'històries viscudes per transmetre. El MNAC és gran i ple de tresors, però jo, aquesta vegada, he fet el meu petit viatge des de la Garrotxa a la capital catalana només per veure-la a ella, la joia del Romànic. A ella i a totes les pintures murals romàniques que l'acompanyen. L'actualitat informativa les ha fet visibles als mitjans de comunicació, però, tal com imaginava, m'hi he passejat gairebé jo sola, pel seu davant i he pogut fotografiar-la mostrant tota la seva magnificència.
Contemplar la imatge de Crist en Majestat, fent el gest de la benedicció i els ulls ben oberts mirant-me des d'allà dalt m'ha produït un cert impacte, no ho puc negar. Aquest era l'efecte que buscava l'artista, arribar a interpel·lar el fidel. Però sobretot havia de sentir primer ell aquesta mirada. La novel·la El mestre de Taüll de Joan Agut ens acosta la seva figura d'una manera magistral. L'artista anònim i desconegut apareix com un home de carn i ossos, amb conviccions fermes i també febleses. L'escriptor li posa nom, Arnau de Bèrgam, i li inventa una vida que l'ha convertit en el gran mestre de Taüll que va arribar a ser. Imagina també un narrador, testimoni i part de la història, l'aprenent Marc de Tolosa -a més de l'oficial Bernat de Cremona- que parla així del mestre:
"Tots els pintors que havia conegut es limitaven a reproduir les mateixes imatges sense projectar-hi res d'ells mateixos (...). Per a mestre Arnau, però, tot era una mica diferent. Creia amb fermesa que el pintor d'imatges sagrades havia d'estar a l'altura del seu art, que la seva mà era l'expressió, l'instrument, d'una voluntat més alta: la pietat i la religiositat. "Els pintors som les eines de l'Esperit", repetia, i parlava de la necessitat que el pintor fos un home "net de cor". (...) Per a mestre Arnau pintar equivalia a resar. (...) La pintura -deia- revela tot el que és sobrenatural a través de la realitat visible." (1)
La manera de transmetre el món espiritual, com explica la novel·la, era seguint un programa iconogràfic molt concret. No sabem fins a quin punt els pintors tenien llibertat per elaborar aquest programa o els venia imposat per l'estament eclesiàstic, atès que el segle XII va ser el moment àlgid de l'expansió de l'orde monàstic benedictí. La pintura de l'absis representa el Pantòcrator, és a dir, la Maiestas Domini dins la màndorla o ametlla mística. La mà dreta fa el gest de la benedicció mentre amb la seva esquerra sosté el llibre on s'inscriuen les paraules en llatí Ego sum lux mundi ( Jo soc la llum del món). El Crist Majestat apareix assegut sobre una sanefa que representa la volta celeste. Sobre les espatlles les lletres alfa i omega, símbols de "principi i fi". A dreta i esquerra, grans àngels identificats, segons la jerarquia que els organitza, com a querubins i serafins.
Detall fotografiat des del pis de dalt.
Els querubins porten a les mans els símbols que coneixem com el Tetramorf , la representació dels quatre evangelistes de manera simbòlica. Segons la tradició, l'home alat representa St. Mateu, l'evangelista que va mostrar la genealogia humana de Jesús; l'àliga representa, l'evangelista que va anar més enllà i va profetitzar la segona vinguda de Crist, St. Joan; el lleó representa la majestat divina del Messies mostrada per St. Marc; i el brau simbolitza el sacrifici del Salvador explicat per St. Lluc. Sembla que aquesta associació de cada símbol amb un evangelista la va interpretar Sant Ireneu al segle II. Visitant les sales del museu vaig fotografiar aquest motiu en algunes pintures sobre taula, més properes:
Pel que fa als serafins, he trobat aquesta reproducció que els representa:
El conjunt del Pantòcrator i el Tetramorf ha perdurat en la història de l'art Cristià fins als nostres dies. Vegeu, sinó, aquesta versió contemporània. És al fons del presbiteri de l'església parroquial de Sant Antoni Abat, a Corbera de Llobregat. Va ser la meva parròquia durant els primers anys de la meva vida. Molt probablement, la primera imatge religiosa que va impactar la mirada de molts infants de la meva generació. Llavors, a catequesi ens van explicar que es tractava de Jesús i els quatre evangelistes.
L'origen d'aquestes imatges l'hem d'anar a buscar al llibre de l'Apocalipsi de la Bíblia. En realitat, els pintors medievals pintaven exactament el que aquest text descriu. Es tracta d'un text escrit, segons la tradició, per l'apòstol Sant Joan l'any 95 després de Crist:
" Tot seguit vaig trobar-me endut per la inspiració de l'Esperit, i vet aquí que hi havia un setial posat al cel, i al setial, un que hi seia. El qui seu és d'aspecte semblant al jaspi i envolta el setial un arc iris d'aspecte semblant a la maragda. (...) i al voltant del setial, quatre vivents, plens d'ulls al davant i al darrera. El primer vivent és semblant a un lleó; el segon vivent, semblant a un vedell; el tercer vivent té la cara com d'home, i el quart vivent és semblant a una àguila que vola. Cada un dels quatre vivents té sis ales al voltant i per dintre són plens d'ulls (...)" (3)
A l'absis de St. Climent, tot el conjunt conforma el registre superior que correspon al Cel. Per sota es representa l'Església amb les figures de Maria i els apòstols inscrites als arcs. Tot i que en resta només una part, hi ha prou indicis per saber que el pintor va representar les tretze figures. Al registre inferior, força perdut, es representaria la Terra.
Fa alguns anys vaig visitar la Vall de Boí en família, al mes de setembre. Encara feia calor però els turistes estiuencs havien tornat cap a casa, de manera que vam gaudir d'una estada plàcida, on fins podíem imaginar la vida al segle XII. La visita a l'església de Sant Climent va transportar-nos en el temps. Si hi aneu no us perdeu la projecció del màpping on apareix l'església pintada en la seva totalitat. El mestre de Taüll no només va pintar el Pantocràtor acompanyat pel Tetramorf. Va representar tota la cort celestial. Entrar a Sant Climent de Taüll devia ser al segle XII com fer-ho al segle XVI a la Capella Sixtina. Impressionant.
*
P:D:
Per acabar, un recordatori. L'autor de la novel·la, Joan Agut, dedica un espai als agraïments:
"L'autor vol manifestar el seu agraïment a l'historiador de l'art Eduard Carbonell, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya, per les seves precisions sobre art romànic..."
Serveixi aquest text com a homenatge a qui va ser director del MNAC des del 1994 al 2005, Eduard Carbonell, que ens va deixar el passat 18 d'agost. (3) El 1991 era Director General de Patrimoni. Va elaborar, juntament amb tot un equip, un programa de Protecció del Patrimoni a la Vall de Boí que va fer prevaldre el llegat del Romànic per damunt del valor del sòl. Potser s'ha guanyat un lloc a la cort celestial...
Notes i bibliografia:
(1) AGUT, Joan El mestre de Taüll, Editorial Proa, Barcelona 2001. Pag. 162-163. Premi Creixells 2001.
(2) Apocalipsi 4, 2-8 dins LA BÍBLIA. Versió dels Monjos de Montserrat. Ed. Casal i Vall. Andorra, 1975
(3) https://www.vilaweb.caat/noticies/mor-eduard-carbonell-expert-romanic-director-mnac/
(4) * Vaig assistir a la conferència d'Albert Sierra i Reguera, de l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural, Les noves tecnologies aplicades al Romànic, de l'escaneig 3D a la realitat virtual, dins la I Jornada de Patrimoni Cultural que va tenir lloc a Besalú el dia 28 de juny d'aquest 2025, organitzada per Amics de Besalú i el seu Comtat i la UAB, a la Sala Gòtica del Palau de la Cúria Reial. Sota el lema El Patrimoni romànic: una construcció social. El conferenciant ens va explicar com es va adaptar la imatge del museu als murs de l'església i el treball de reintegració de les parts perdudes a partir de les restes conservades encara "in situ".
*
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada