L'artifici carnavalesc II

 

Rococó prové de la unió de dues paraules franceses: rocaille (roca) i coquille (petxina).  Com tants d'altres mots que han donat nom a moviments artístics, contenia des de l'inici una certa ironia implícita, quan feia referència a l'ornamentació que amb tants recargolaments recordava aquests elements naturals  als jardins barrocs, als objectes domèstics, fins als pentinats! Vegem sinó aquesta obra que porta per nom Sàtira sobre el pentinat altíssim que duien les dames. Es tracta d'una porcellana datada aproximadament del 1775, que s'exposa al Rijkmuseum d'Amsterdam, a la sala de col·leccions especials. Es coneix l'autor, Johan Peter Melchior. Les dimensions són adequades per a posar la figura en una vitrina d'alguna llar europea de l'època: 27 x 35,3 x 19 cm. Val a dir que tots els grans museus nacionals tenen sales dedicades a les arts decoratives, on naturalment trobem les porcellanes.

Pel que fa a la tècnica, diguem que és similar a la ceràmica: cal modelar  la pasta i coure-la al forn. (1) En ser blanca, després pot ser impresa, pintada i vidrada.  La destresa de l'artista i la riquesa cromàtica afegida donaran a l'obra la qualitat artística final. Les porcellanes van fer possible que les llars de la classe burgesa s'omplissin d'objectes bells. Algunes fàbriques es van dedicar a produir objectes domèstics, com vaixelles o jocs de te o cafè. Altres representaven personatges en escenes galants o caricaturesques, com la que hem vist més amunt. Les dimensions reduïdes de les obres en  porcellana les feien escultures en miniatura, el que es coneix com a figures, i els van concedir molta popularitat. 

Porcellana és en realitat una paraula d'origen italià que fa referència a un tipus de mol·lusc amb closca -una altra vegada apareixen les petxines (2). L'origen de les obres en porcellana és xinès. Els museus mostren autèntiques meravelles d'antigues porcellanes xineses. Els viatges de Marco Polo i les rutes comercials les van dur fins a Europa. La Companyia de les Índies Orientals va ser l'encarregada d'introduir la tècnica xinesa i a la ciutat de Delft, a Holanda, es va iniciar la producció de ceràmica esmaltada, de color blanc i blau. Amb la descoberta del caolí blanc, a Meissen, afegit a partir del segle XVIII, se'n va perfeccionar la tècnica. I va ser llavors que van aparèixer les grans fàbriques de porcellana europees: Meissen a Saxònia, Sèvres i Llemotges a França, o la Real Fábrica del Buen Retiro de Madrid. El prestigi de les obres produïdes en aquests centres va ser molt gran. De fet, hores d'ara, els antiquaris valoren les peces en funció de les marques de fabricació inscrites a les seves bases. 

Marques de fàbrica

 Un servei de taula de porcellana de Meissen. 

           

Vaig passar dos anys treballant per a un antiquari que em duia porcellanes per restaurar. Totes tenien petites pèrdues de fragments, esquerdes, pols acumulada... Algunes eren força antigues i tenien un valor considerable. Procedien d'antigues cases particulars que s'havien hagut de buidar. Sovint els hereus dels antics propietaris d'aquestes joies no les valoren. Els antiquaris són experts a reconèixer les peces de valor i aprecien especialment algunes marques de les fàbriques antigues. Vaig acabar estimant aquest art de les escultures en porcellana. L'estètica rococó és la més comuna, curiosament es conserva en peces una mica més modernes. I de la fastuositat del Rococó, què n'ha quedat?... dèiem a l'article anterior. Doncs, a més a més de les disfresses carnavalesques, ens queden les porcellanes, com aquestes dues que vaig intervenir al meu taller, una "Parella rococó" i una Coquille.

                      

                                   

La restauració de porcellanes requereix precisió i paciència, però amb els materials i les eines adequades dona un resultat excel·lent. És per això que els antiquaris solen encarregar-nos intervenir en aquest tipus de peces. 

El procés de restauració comença amb una neteja per retirar la pols superficial i l'acumulada als racons. Seguidament, si hi ha trencament de fragments cal enganxar-los tenint cura que l'encaix sigui perfecte i que no sobresurti l'adhesiu. A continuació es procedeix a tapar la petita separació que sempre queda amb un estuc adequat. Quan hi ha pèrdua d'algun fragment, procedim a reintegrar-lo modelant amb una resina que en catalitzar té la mateixa textura i duresa que la ceràmica. Finalment reintegrem el color i apliquem el vernís que ens permeti imitar la brillantor de la peça. 

Reintegració de suport.                                   

El primer encàrrec que vaig tenir per restaurar una figura de porcellana me'l va fer la meva germana bessona. Jo encara estudiava l'especialitat de Restauració a la facultat de Belles Arts, i em va servir d'aprenentatge. Es tractava d'un Pierrot que venia de Venècia - tornem a la Venècia del Carnaval fastuós... Ens l'havien regalat les companyes de classe que hi havien anat de viatge de fi de curs de l'escola, a nosaltres dues i totes les que, per raons diverses, no havíem pogut fer el viatge. El petit Pierrot amb cara, mans i peus de porcellana, havia caigut un dia i s'havia fet bocins. Restaurar la figura era restaurar també el lligam amb totes les companyes que havien pensat en nosaltres. El conservem com un tresor, com ho són totes les figures que ocupen espais a vitrines a tantes llars, sempre carregades d'històries personals. Anys més tard, la meva germana escriuria un conte preciós al voltant de la restauració d'una Nina de porcellana. (3). 

Notes:

(1) .La temperatura de cocció és de 1.200 a 1.600ºC. La porcellana pot coure una o dues vegades. 

(2) La composició de la matèria prima hi té a veure: un 10% d'argila, un 40% de caolí, un  25% de feldespat i un 25% de quars.

(3) Soler Puig, Helena. Nina de porcellana. Dins el recull de contes Àngels i retrats, editat per Abadia Editors, Saldes 2007.