La serenitat de la Deessa II

 Clarà ens transporta al món de la mitologia grecoromana en anomenar la seva obra "La Deessa". Per als artistes del Noucentisme, la font d'inspiració no podia ser altra que el Classicisme mediterrani: volums plens, línies suaus, formes arrodonides i figures idealitzades fins a esdevenir etèries. És el que percebem contemplant també la versió en marbre que s'exposa des del 1995 al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

El nou moviment estètic va prendre el nom al seu temps, principis del 1900, amb una forta ideologia de fons que travessava tot el país: la ferma voluntat de modernitzar-lo. Ho va fer amb un tarannà oposat al del Modernisme, que el precedia. Ara s'imposava el seny a la rauxa. El pragmatisme feia que cultura i política es donessin la mà. En aquest context, l'ideal de bellesa defugia l'expressivitat i l'apassionament i presentava la bellesa femenina com la personificació del nou tarannà.  Eugeni d'Ors propugnava l'ideari estètic i Prat de la Riba engegava amb la Mancomunitat l'organització de Catalunya com un motor econòmic i social. Va ser l'entesa entre el món de la cultura i el de la gestió política que va omplir els espais públics d'escultures, que, naturalment, responien a aquest ideari imperant.

Clarà havia marxat a França exiliat, fugint de l'obligatorietat de participar en els contenciosos militars colonialistes. Allí va saber trobar els millors mestres en l'art d'esculpir, Maillol, Rodin. Potser va ser el compromís amb el seu país i el projecte noucentista que el va fer tornar a Catalunya després d'una llarga estada al país que l'havia consagrat com a escultor. Clarà es va instal·lar a Barcelona el 1931 i no es va tornar a exiliar.  

Els museus Europeu d'Art Modern (MEAM)  i de la Garrotxa d'Olot (MGO) van organitzar l'exposició Al taller de Josep Clarà. Els guixos d'un escultor irrepetible, que va tenir doble seu i es va mostrar al públic de març a juny de 2016 al primer i de setembre de 2017 al gener de 2018 al segon. Com molt bé diu Montserrat Mallol, directora del MGO, al text introductori, després de la lamentada clausura del Museu Clarà de Barcelona trenta anys enrere, l'exposició era un acte de justícia per recuperar la figura de l'artista.  I com explica José Manuel Iniesta, director del MEAM, el principal interès de l'exposició és que per primera vegada mostra l'obra originària en guix, la que l'escultor va treballar directament amb les seves mans abans de convertir-la en monuments de marbre o bronze. 

Cal dir que el nostre escultor va treballar en nombrosos tallers a les ciutats on es va instal·lar: un a Tolosa, tres a París i quatre a Barcelona. Quan es mudava a una nova ciutat s'instal·lava en tallers ja existents fins que en trobava un de definitiu i propi. El seu darrer taller va ser el que va es va fer construir al costat de la seva residència a Tres Torres, el 1942, que va conservar fins al final, el 1958. 

Fotografia extreta del catàleg de l'exposició Al taller de Josep Clarà on es veu el taller de la rue Malakoff , el darrer que va tenir  a París.

Fotografia extreta del catàleg de l'exposició Al taller de Josep Clarà on es veu el taller del carrer Calatrava, el darrer que va tenir a Barcelona.

Certament, hi ha força documentació gràfica que testimonia l'ambient de treball als tallers de Clarà. Al mateix MGO es pot visionar un video on l' escultor rep la visita d'un grup de persones i els mostra les seves obres. Resulta extraordinari veure el passeig pel jardí de casa seva i contemplar les obres al taller, quan encara no les havia entregat al client. Són les imatges d'un home absolutament entregat a la seva feina, mostrant el resultat d'anys de treball constant. 

Josep Clarà es va mantenir fidel a la persecució del seu ideal de bellesa tota la vida, malgrat els embats del context històric que li va tocar viure. Va ser testimoni de la I Guerra Mundial a París i de la Guerra Civil a Barcelona, dos grans conflictes armats dels quals es va saber abstraure treballant amb perseverança als seus tallers. Potser és aquest el valor de l'art i la funció social dels artistes, ser-hi sempre presents per reivindicar la Bellesa universal, tan fràgil i tan poderosa alhora.

I és curiós com la vida ens porta a trobar-nos amb els nostres mestres. Als meus disset anys, quan descobria l'escultura de la Plaça Catalunya no podia ni imaginar que el meu futur professional estaria lligat al Museu de la Garrotxa d'Olot, on tinc el plaer de formar part dels col·laboradors habituals, en ser-ne restauradora des del 2010. Us recomano que el visiteu. Hi ha un gran espai permanent dedicat a la seva obra, a més del gran fons que conserva als seus magatzems, sempre amb la voluntat de mantenir viu el seu llegat i difondre'n el coneixement. 

I encara una nota final. El catàleg de l'exposició m'ha fet descobrir que la meva professora d'escultura del tercer curs a Belles Arts, la senyora Luisa Granero, havia estat model de Clarà en els anys del seu taller a Sarrià. Amb el temps va arribar a ser catedràtica d'Escultura a la Universitat de Barcelona. I vés quines coses, la meva padrina em va explicar fa ben poc que ella havia vist el mestre anant per aquest barri barceloní amb la bata d'escultor, quan ella era petita i anava a escola. 

Bibliografia: 

Diversos Al taller de Josep Clarà. Els guixos d'un escultor irrepetible. Catàleg de l'exposició del mateix nom presentada als museus MEAM i MGO, publicat per Edicions de la Fundació de les Arts i els Artistes. Barcelona, 2016.