La serenitat de La Deessa

                                            Vaig entendre l'escultura amb aquesta obra situada enmig de la Plaça Catalunya. Jo tenia disset anys i la professora d' Història de l'Art ens va encarregar un treball que seria l'inici d'un idil·li entre les obres d'art i jo que encara ara continua. Va ser l'any del descobriment de  les exposicions de pintura,  els monuments, el cinema, el teatre, en definitiva, tantes coses meravelloses que m'oferia la ciutat de Barcelona. El treball tenia un títol ben concret: Comentari d'una escultura. Cada alumne escollia l'obra i aquesta va ser l'elecció que vam fer la meva germana i jo. La podíem anar a veure sense dificultat, l'escola on fèiem el COU era ben a prop. (1)

Josep Clarà va esculpir La Deessa sense preveure que aniria al centre neuràlgic de la capital del nostre país. En va fer una primera versió el 1909 durant la seva estada a París, i la va presentar per obtenir el títol de Soci d'honor de la National de Beaux Arts de França. El primer nom de la imatge va ser Enigma, però el va canviar l'any següent, el 1910, quan la va dur a la Exposición Nacional de Madrid i va aconseguir la primera medalla. Els èxits van continuar encara el 1911, en presentar-la a l'Exposició Internacional d'Amsterdam, on va aconseguir la medalla d'or. No va ser fins al 1927 que Clarà la va entregar a l'Ajuntament de Barcelona per al projecte d'urbanització de la plaça Catalunya, juntament amb l'escultura "Joventut", atenent a l'encàrrec que li havia fet el consistori.  I encara més endavant, el 1931, en va fer una versió nova per al Museu dels Agustinians de Tolosa. 

Fotografia extreta del catàleg de l'exposició Al taller de Josep Clarà on es mostra la ubicació de l'escultura a la Plaça Catalunya el 1930 en motiu de la clausura de l'Exposició Universal. 

Però tot això jo no ho sabia ni ho sospitava quan em mirava La Deessa a la Plaça Catalunya, l'any 1984. El que sabia era que m'agradava l'escultura i que per primera vegada em sentia captivada per les seves formes i volums i per la serenitat que emanava del seu rostre. Tampoc no sabia que no estava mirant l'obra original de l'artista sinó una còpia feta per tal de preservar la que havia esculpit Clarà .  La còpia, feta per l'escultor Ricard Sala, s'hi havia instal·lat només feia dos anys. 

     

En efecte,  l'obra esculpida per Clarà va ser traslladada el 1982 des de la Plaça Catalunya al vestíbul de la Casa de la Ciutat, per evitar-ne la seva degradació.                                            

El procés d'elaboració d'una escultura és llarg. Hi ha dues maneres de fer aparèixer una imatge a partir de la matèria primera: afegint material o traient-ne. En el primer cas l'escultor modela; en el segon, talla. A més a més hi ha les reproduccions, que poden ser de dimensions iguals o diferents, habitualment més grans. I del mateix material o diferent. I fetes per l'artista o per un copista. Les reproduccions es poden fer a partir d'un motlle extret de l'original o fent un traspàs amb el mètode dels punts, que seria un sistema similar a la quadrícula però per a tres dimensions. És un mètode complex i requereix traça. Només els bons escultors, com Ricard Sala, ens proporcionen còpies d'alta qualitat. Els bronzes i els guixos obtinguts a partir del motlle donen qualitats i textures molt diferents a l'obra. D'altra banda, l'artista pot decidir quina és l'obra definitiva de totes les que surten del seu taller. També decideix en funció de la destinació de l'obra i de la demanda del client. No és el mateix que l'obra s'ubiqui enmig d'una plaça o en una sala de museu, per exemple.  El valor de la reproducció tampoc no és el mateix si la fa el propi artista o un altre. 

 

    

Al Museu de la Garrotxa d'Olot s'exposa aquesta versió en bronze, de dimensions més reduïdes. (2)

El 1984 jo era una estudiant que descobria la primera escultura de la seva vida. I en feia un estudi tan acurat com podia. Naturalment, conservo el treball.

De totes les visions possibles vaig escollir la frontal per dibuixar els esquemes de les dinàmiques. Un dibuix mai no dóna la dimensió total de l'escultura, però en tres làmines sobreposades hi presentava el contorn, l'esquelet i les línies de moviment. L'anotació de la professora em deia que, de les tres, aquestes últimes eren les més interessants. i així vaig aprendre a mirar i trobar moviment a la pedra, sensualitat en un fragment de marbre, sentit a l'escultura. (3)

Al final de curs jo ja havia decidit que estudiaria Belles Arts. I al primer curs de la carrera vaig tenir el plaer de ser alumna del senyor Ricard Sala, sense saber encara que era l'autor de l'escultura que m'havia enamorat. El senyor Sala, que era un cavaller a les portes de la jubilació, ens va ensenyar l'art de modelar amb fang a partir de models clàssics, en un primer moment, i del natural després. El cercle es tanca. L'escultor modela, es fa motlle i còpia en guix i de les còpies infinites els alumnes en modelen còpies de fang a totes les escoles d'art del món. I així es va transmetent el coneixement de l'art d'esculpir. 

El que vaig saber llavors és que el senyor Sala havia modelat l'original de les nines que a tot l'estat espanyol havien fet furor a les llars dels anys 70: la Nancy. Una nina feta per vestir i pentinar, que podria dur els models dels millors dissenyadors del moment i exercir totes les professions que nosaltres poguéssim somniar.  Una nina de formes arrodonides i serenes, com les de l'escultura del mestre Clarà en la seva època de transició cap al Noucentisme català.  Una nina que, naturalment, encara conservo.

Notes:

(1) Vam estudiar COU al Jaume Bofill del carrer Diputació a tocar de Pau Claris. La nostra professora d'Història de l'Art va ser la Maragda Cuscuela, una persona que va deixar empremta en mi, transmetent entusiasme a les seves classes plenes d'imatges en diapositives mentre ens parlava de les millors obres de l'art de la Història. 

(2) Cal contemplar-la des de tots els punts de vista. Així és com es miren les escultures, donant un tomb a tot el seu voltant, per apreciar les formes i els volums en tota la seva dimensió. La il·luminació fa el joc de llums i ombres que acaben de configurar l'obra. Als museus ho tenen molt en compte.

(3) El treball el vam fer entre la meva germana Helena i jo. Ella, de ben segur, s'encarregaria de recopilar les dades i escriure el text. Recordo la reacció del nostre pare quan li vam ensenyar el resultat: "Sembla mentida que es puguin dir tantes coses d'una escultura". I jo vaig somriure. Des de llavors que totes les imatges, figures, pintures... m'han fet dir moltes coses!