La dama d'or Part 3
En el primer retrat que Gustave Klimt va fer a Adele Bloch-Bauer, el pintor va voler que la seva imatge fos poderosa i resplendent. I quina millor manera de fer-ho que cobrint-la i envoltant-la d'un mantell daurat. Recordem que l'artista podia superar sense dificultat el repte, com a deixeble de l 'Escola d' Arts Aplicades que era.
L'or és considerat el rei dels metalls, per la seva noblesa, brillantor i color naturals, símbol de la riquesa i el poder per excel·lència, També es valoren la seva resistència a la corrossió, i el fet que sigui pesant, dúctil i mal·leable. És per tot això que s'ha emprat des de temps remots en l'art i la joieria. És per això, també, que la riquesa dels països ha estat valorada en funció de les reserves que en guarden en els seus fons.
Des de les civilitzacions més antigues l'home ha transformat els cristalls d'or en volums de diverses formes, sòlids -el que coneixem com or massís- o més lleugers, com ara fils, que utilitzava en brodats, o làmines finíssimes amb les quals podria cobrir diversos tipus de superfícies. Aquesta capacitat de transformació d'una pepita natural a una gran extensió en làmines o fils ha enlluernat les altes esferes de poder, que han cobert els seus edificis i els béns mobles interiors del noble metall . Així donaven a la fusta o la ceràmica, per exemple, l'aparença i la dignitat de l'or.
Les làmines d'or es guarden en llibrets quadrats de paper color salmó; entre full i full de paper, una làmina d'or quadrada. No és per casualitat que Klimt hagi donat forma quadrada a la pintura: està reproduint la mateixa forma del pa d'or. Si mirem bé l'obra endevinarem les zones on va aplicar l'or, perquè tenen exactament aquesta forma quadrada. Una forma perfecte per al més perfecte dels metalls, per a la representació més noble de la figura femenina.
El treball de daurar és un antic ofici reservat als especialistes, els dauradors. Tot i així, amb interès i paciència se'n pot aprendre una mica. Els restauradors d'art n'hem de saber prou per poder intervenir en zones que hagin estat malmeses, un fet molt habitual en els marcs dels quadres, per exemple. Precisament perquè en coneixem la dificultat ens admiren les obres com la de Gustave Klimt, un pintor que a principis del segle XX va gosar posar-se a l'alçada dels dauradors del Barroc . I ho va fer d'una manera innovadora i molt personal, perquè aplicava l'or damunt un llenç.
La dauradura és la tècnica utilitzada per a recobrir objectes amb una capa d'or. Es pot fer de manera química, per mitjà de l'electròlisi. Seria el cas de totes les peces de plata sobredaurada, per exemple, o de les ceràmiques daurades. Quan es tracta de talles de fusta s'aplica de manera manual. La tècnica tradicional del daurat a l'aigua era la que practicaven els dauradors com, per exemple, els qui van cobrir d'or els monumentals retaules barrocs que conserva el nostre patrimoni. Comprèn la preparació del suport de fusta amb una primera capa de cola animal diluïda i diverses capes d'enguixada. Després d'haver-la polit amb paper d'escata cal aplicar la segona preparació amb bol d'Armènia, que és una barreja de terra vermellosa i cola. També se superposen diverses capes i es tornen a polir per tal que la superfície sigui llisa. Quan el suport ja és a punt es pot aplicar el pa d'or. Només cal retirar-lo de la superfície on estigui dipositat (1) agafant-lo amb un pinzell especial, la polonesa, que també té la mida del full de pa d'or, i deixar-lo anar damunt el bol, que prèviament s'haurà humitejat amb aigua tèbia. Està clar que fer-ho amb precisió necessita pràctica i paciència. No és en va que el gremi de dauradors, fundat el 1596 fos considerat de luxe.

(1) Els dauradors treballen amb coixí de daurar, que porta un paravent per evitar que el full de pa d'or surti volant amb qualsevol cop d'aire, i ganivets específics per a tallar-lo si es volen aplicar fragments més reduïts. A la facultat de Belles Arts ens van explicar i ens van demanar de fer-nos el nostre propi coixí de daurar. L'he conservat tota la vida, malgrat els talls que ha hagut de patir la camusa.
(2) Va ser els mesos de desembre del 92 i gener del 1993 i l'organitzava el taller Restauro 4, de Barcelona. El professor Carles Martínez Brotons va aconseguir que féssim algunes obres que es mantenen encara amb dignitat.
P.D. Podeu deixar els vostres comentaris en finalitzar la lectura, que gustosament llegiré des del meu correu eulaliarestaura@gmail.com. Gràcies.

Moltes gràcies per aquest magnífic testimoni d'un art que descobrexo llegint-te.
ResponElimina