Restauració de daurats.
Inicio en aquesta entrada el que serà d'ara en endavant una secció dedicada a la restauració d'obres d'art i objectes patrimonials de diversa naturalesa. Cadascuna de les obres que anem estudiant em portarà irremeiablement a recordar alguna experiència personal, a vegades compartida. D'aquesta manera aniré mostrant casos d'intervencions de conservació i restauració que espero que us semblin interessants. Per descomptat no es tracta de fer un curs adreçat a futurs professionals. Confio que les meves aportacions contribueixin a valorar una tasca feta per tanta gent de manera pràcticament anònima i tan imprescindible per conservar el llegat que hem rebut.
Quin encanteri ha posseït les obres cobertes de pa d'or que les fa tan atraients i captivadores? Palaus d'arreu del món omplen les sales de motllures i cornucòpies com les d'aquest espai del mateix museu de l'Ermitage de Sant Petersburg, que vaig tenir ocasió de visitar fa uns anys. Em va cridar l'atenció l'excel·lent estat de conservació de les superfícies daurades i aviat vaig descobrir-ne el secret: mentre els visitants contemplàvem les obres exposades i els espais on s'ubicaven, un petit exèrcit d'artesans repassaven les zones desgastades recobrint-les amb nous fulls de pa d'or. També em va cridar l'atenció el color més groc del bol preparatori, que explicava que el color fos realment similar a la mateixa llum del sol, una mica diferent a les obres en fusta daurada del llegat que ens ha arribat a l' Europa occidental, d'un to més vermellós per la tonalitat del bol de sota.
Dèiem anteriorment que les altes esferes del poder han aprofitat la mal·leabilitat de l'or per cobrir els béns mobles de l'interior dels edificis d'aquest noble metall. Si la reialesa ha posseït palaus, els alts estaments eclesiàstics han ornamentat, en ocasions, de manera esplendorosa les seves esglésies. Això va ser així especialment a l'època del Barroc, compresa entre els inicis del segle XVII i mitjans del XVIII. La raó la trobem en la voluntat de l'Església catòlica de reafirmar-se com a tal amb la Contrareforma, que feia front als protestantismes sorgits a l'Europa anglicana i alemanya. A la península ibèrica va coincidir amb un temps de bonança econòmica, si més no per a les classes benestants, fruit de l'explotació de les colònies. Els retaules barrocs serien un gran vehicle propagandístic dels postulats sorgits del Concili de Trento (1545-63), que exhortava a la veneració d'imatges i relíquies. A tot això cal afegir l'afany de notorietat i ostentació dels particulars o les institucions que encarregaven les obres.
Recordo el meu primer enfrontament com a restauradora davant un retaule barroc, una obra de talla daurada de grans dimensions . La impressió que vaig tenir en entrar al recinte de l'església monacal de Santiago de Compostela no se m'ha esborrat. Érem dins Sant Martín Pinario, contemplant el retaule barroc més gran que hagi pogut veure mai. Concebut com una obra arquitectònica per les seves dimensions colossals, el retaule central té dues cares i pràcticament el doble de nivells de l'habitual; no he oblidat la seva alçada, 22 metres. Al seu costat, els dos retaules laterals, de 18 metres, semblaven petits. La cara frontal estava destinada a ser el fons de l'altar que presidiria els oficis religiosos; la cara posterior estava enfocada al cor, on els monjos es reunien per fer les pregàries.
Retaule major (vista frontal i vista posterior)
El tractament de conservació dels daurats va consistir en les següents intervencions:
1-Eliminació de la pols (una capa realment grossa a les zones superiors).
2-Fixació fins a un 80% de les làmines de guix-cola daurades amb pa d'or en procés de despreniment, amb adhesiu acrílic diluït. Calia estovar les làmines prèviament i després adherir-les al suport d'origen per pressió amb film transparent.
3-Aplicació d'una resina / vernís protector.
4- Reintegració cromàtica, amb un to terra ombra, dels blancs corresponents a les llacunes deixades pel pa d'or perdut (un 20%).
Un record del meu pas per l'interior del gran retaule major, en procés de restauració.Naturalment, en aquest capítol parlem només de la talla daurada, no del magnífic conjunt escultòric policromat que conforma el discurs iconogràfic de cadascun dels retaules. Les imatges tenen una complexitat especial i també el seu tractament. En aquells moments, la meitat del grup de treballadors érem ajudants tècnics que acabàvem de sortir de la facultat i ens dedicàvem exclusivament a salvar l'or.(1) Als retaules hi vam treballar vint persones, a dedicació completa, durant dos mesos. La restauració dels retaules - quatre en total- formava part de la preparació de la gran exposició que tindria lloc a l'interior de l'església dedicada a l'art religiós gallec al llarg dels segles, titulada Galicia no tempo. Quinze persones més es dedicaven a la revisió de totes les peces exemptes que conformarien l'exposició. De la coordinació de tot aquell projecte se'n feia càrrec el llavors Cap del Centre de Conservació i Restauració de Béns Mobles, senyor Josep M. Xarrié i Rovira (2).
A Catalunya tenim grans exemples de retaules barrocs magnífics, com el d'Arenys de Mar, el del santuari del Miracle, a Solsona, el de Cadaqués, el de Mataró, el del monestir de Santes Creus, el d'Igualada, el de Vilanova i la Geltrú o els que omplen les capelles de les catedrals de Barcelona, Tarragona i Girona. Construïts des de mitjans del segle XVII fins a mitjans del XVIII aproximadament. en coneixem els autors principals, com Pau Costa i Carles Morató, si bé cal remarcar la feina dels dauradors i policromadors, menys coneguts però essencials en l'acabat d'aquestes grans obres.
L'equip de restauradors que havíem viatjat a la capital gallega vam dedicar-nos durant tota la dècada dels noranta a intervenir al llarg i ample del territori català en els nostres retaules barrocs. Precisament, recordo les campanyes d'actuació in situ dels que he esmentat més amunt. Sempre sota les directrius del Servei de Restauració de la Generalitat de Catalunya, dirigit per Josep M. Xarrié, els caps d'equip treballàvem de forma metòdica i efectiva.(3) L'experiència a Santiago ens havia donat les eines per perdre la por al repte del gegant barroc. A Santiago havíem fet un grup amb forts lligams i algunes amistats que han perdurat per sempre més. Naturalment, en el record s'hi barreja el gran esforç que vam fer tots plegats amb les estones de diversió i les anècdotes que van farcir l'experiència.
La restauració d'obres de fusta tallada i policromada amb zones cobertes de pa d'or no es limita al tractament exposat en aquest capítol del blog. Hem d'aclarir que el que aquí s'explica és només una intervenció de conservació. Potser més endavant, si s'escau, podré explicar intervencions més complexes. Però valgui com a acostament el que va ser la meva primera i gran experiència professional.
No puc deixar de pensar en com n'era d'important en aquells segles la influència de la religió en tots els àmbits de la vida. Precisament perquè els temps van canviant i les mentalitats també, la Il·lustració i la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, creada el 1752, es van encarregar de fer fora l'obsessió catòlica contrareformista i promoure el racionalisme. Això va suposar l'extinció gradual de tallers i gremis. El 1777, el rei Carles III va acabar prohibint la realització de retaules de fusta daurada i policromada, recomanant materials més austers.
Una última proposta: rellegiu, si voleu, aquest capítol amb música barroca de fons. El gran Johann Sebastian Bach (1685-1750) va dedicar la vida sencera a escriure música religiosa per encàrrec i la seva obra és colossal. La complexitat de les seves composicions s'adequa al gust barroc per les ornamentacions i la grandiositat. Vaig tenir el privilegi de comprovar-ho en participar com a cantaire en els concerts que la coral Cantabile d'Olot, dirigida per Joan Asín, va fer, juntament amb altres corals i orquestres, de la seva Gran Missa en Si menor BWV 232, l'any 2019 . La missa era l'obra magna de l'autor, que no la va fer per ser cantada en un ofici perquè era massa llarga. En algunes parts arriba a doblar-se el cor fins a 8 veus... Els assajos per a la preparació dels concerts van ser intensos, no cal dir-ho. Després d'haver cantat aquesta obra vaig tenir una impressió similar a la de la restauració del retaule major de San Martín Pinario: no em tornaria a enfrontar amb cap altre repte tan gran com aquell.
(1) "La idea de formar, desde la práctica, a jóvenes licenciados en la experiencia de una ambiciosa exposición (...) encierra (...) un valor propio y (...) aspira a servir de una mejor manera al cuidado, estudio y difusión del valor de toda una cultura." José Manuel García Iglesias. Dins el catàleg Galicia no tempo, pag. 21.
(2) Josep M. Xarrié i Rovira ( 1943-2013) va ser fundador i director del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya del 1981 al 2009. Havia estat professor de Restauració a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on s'havia llicenciat el 1967, exercint com a docent i catedràtic els anys 1969-86. Els qui el vam conèixer i ens considerem deixebles seus recordarem sempre els seus consells i agraïm la confiança d'encarregar-nos projectes tan valuosos com el que aquí s'expliquen.
L'encàrrec provenia de la Consellería de Cultura e Xuventude de la Xunta de Galícia, llavors presidida per Fraga Irribarne.
(3) Personalment, vaig treballar a la catedral de Barcelona dins l'equip liderat pel taller Fortuny, en el qual treballava juntament amb la responsable, Anna Fortuny. Entre les dues vam coordinar les campanyes de restauració dels retaules barrocs de Sant Sever, Sant Pacià, del Pilar, de sant Gaietà, i de sant Bernardí, Més endavant, vaig fer-me càrrec també de les intervencions als retaules de Sant Pancraç i de Sant Joan Baptista i Sant Josep, també a la catedral. Les intervencions es van fer del 1993 al 2002.
P.D. Podeu deixar els vostres comentaris en finalitzar la lectura, que gustosament llegiré des del meu correu eulaliarestaura@gmail.com. Gràcies.
Estic totalment d'acord amb la teva explicació, penso com tú quan dius que no m'enfrontaré com a cantaire a un repte més gran que la Gran Missa de Bach. Una obra impressionant que en la seva preparació vam invertir més d'un any.
ResponElimina