La dama d'or Part 1

 

 Al Retrat d'Adele Bloch-Bauer I li van posar el sobrenom de "La dama d'or". Només cal veure-la per entendre el perquè. Ningú com Gustave Klimt per imitar l'efecte de les pintures sobre taula que des del Gòtic al Barroc treballaven amb pa d'or. El pintor vienès  (1862-1918)  no va utilitzar la tècnica antiga, perquè el suport de l'obra és tela de lli, no pas fusta. Però la magnificència amb què va retratar la dama no crec que hagi estat superada per cap altre artista. Posteriorment, va ser novament retratada per ell mateix a l'obra "Retrat d'Adele Bloch-Bauer II", d'una manera més sòbria.

Klimt va viure a cavall entre els segles XIX  i  XX, el temps de la davallada de l'imperi  austro-hungarès. Va ser coetani de l'emperador Franz-Joseph, a qui va sobreviure només dos anys, i de la seva esposa Elisabeth, coneguda com Sissi, l'emperadriu "republicana". La monarquia que es pretenia absolutista era engolida pel liberalisme de la societat burgesa, en un món convuls de revolucions i guerres entre nacions.

En aquest context sociopolític,  Gustave Klimt va fundar el 1897, juntament amb divuit artistes vienesos més, la Secessió, el grup escindit de " l'Associació dels artistes de Belles Arts d' Àustria". Cal dir que el rigor formal acadèmic estava en decadència, un reflex dels temps que els havia tocat viure.  

Malgrat totes les revolucions, al llarg de la seva vida, Klimt es va mantenir fidel a la seva estètica sorgida d'una completíssima formació en l'Escola d'Arts Aplicades, adaptant el rigor tècnic amb una representació moderna de la figura. I aquí la tenim, la senyora  Bloch-Bauer mirant l'espectador amb el posat d'una reina envoltada de teles d'or. 

Adele era filla d'un banquer jueu, casada amb un ric empresari , la qual cosa li va facilitar dedicar els seus esforços en la promoció de la cultura i la defensa del sufragi femení. El retrat, que es va fer per encàrrec del seu marit el 1903, transmet la gran personalitat d'una capdavantera en la lluita pels drets de les dones. La pintura formava part de la col·lecció privada familiar, i només havia sortit de la casa per ser exposada públicament el 1909 en la col·lectiva "Internationalle Kunschau". Malauradament, el quadre  va ser requisat el 1938 pels nazis davant els ulls impotents dels familiars, en especial de la seva estimada neboda, que va poder fugir d' Àustria cap als EEUU malgrat el confinament a què els havien sotmès.

Maria Altman sentia devoció per la seva tia Adele, morta prematurament als 43 anys a causa d'una meningitis. Mai no va oblidar la manera com els nazis es van apropiar de tots els béns patrimonials de la seva família i no entenia com el govern austríac permetia que l'obra s'exposés a la flamant Galeria Osterreichische del Palau Belvedere de Viena com si d'un bé nacional es tractés. Conservava el testament del seu oncle on hi constava que els retrats de Klimt havien de ser pels seus tres nebots. Tot i l'enorme dificultat del procés a què s'enfrontava,  el 1998, Maria va posar contra les cordes el govern austríac en un judici que es va celebrar a les Corts Supremes dels Estats Units. Va acabar recuperant l'obra el 2006,  gràcies, sobretot, a la professionalitat de l'advocat jueu, també estadounidenc i d'arrels austríaques, Randol Shoenberg. Llavors la va vendre a Ronald S. Lauder, el magnat de cosmètics i president de la Neue Gallerie, que es troba a la Cinquena Avinguda de Nova York. Recuperar-la era, en el fons, una qüestió de justícia. 

La història va ser duta a la gran pantalla pel director Simon Curtis el 2015 i interpretada per Helen Mirren i Ryan Reynolds. TV3 va tenir l'encert de projectar-la en una d'aquelles poques ocasions que fa honor al títol de l'espai de programació, "La gran pel·lícula de TV3" , i ens va fer als espectadors coneixedors d'una gran història protagonitzada per dues grans dames vieneses. El moment en què Helen Mirren transformada en Maria Altman entra a la sala del museu i es retroba amb el retrat d'Adele ens col·loca a nosaltres, espectadors, just allà, davant la magnífica obra de Klimt. Quan finalment retorna a la casa mare vienesa i segueix amb la mirada tots els racons, la pel·lícula juga a fer un salt en el temps. La força dels detalls i dels objectes és aquesta, la de portar-nos de nou les emocions viscudes. 

Referències i bibliografia

CABRERA, José, La dama de oro, Galantiqua arte y antigüedades.

FLIEDL , Gottfried, Klimt, Taschen, Colonia, 1998

http://www.allmovie.com/movie/woman-in-gold-v622323

P.D. Podeu deixar els vostres comentaris en finalitzar la lectura, que gustosament llegiré des del meu correu eulaliarestaura@gmail.com. Gràcies.