La vitalitat del groc

Si hi ha una pintura que ens transmet la sensació de llum i calor de l'estiu avançat que estem vivint és "Els girasols" de Van Gogh (1853- 1890). La tan coneguda obra del pintor postimpressionista holandès en realitat va ser una sèrie de set quadres on anava fent petites variacions de composició i d'harmonies de color. Curiosament, abans de mostrar-nos els girasols en el moment que fan més goig, Van Gogh havia fet una petita sèrie de quatre quadres on els va pintar tallats i pansits. 

El causant de l'escalfor  que traspua el quadre és la seva gamma de colors grocs. De pigments grocs n'hem disposat des de la prehistòria, si bé aquests primers eren terres naturals que amb els segles els artistes van aprendre a transformar per a fer-los ben fins. A l'Edat mitjana se'n van incorporar alguns d'origen orgànic, extrets de vegetals o animals, però van quedar en desús en aparèixer els pigments elaborats de manera artificial. Estem parlant de composicions químiques que van aparèixer a finals del segle XVIII i especialment al segle XIX.  La generació de pintors impressionistes va ser la primera a beneficiar-se de l'elaboració industrial de pintures a l'oli, que a partir de llavors podrien dur en forma de tubs transportables. No cal dir que aquest fet va fer possible la nova manera de pintar, molt més fresca.

  

Podríem pensar que el nostre pintor sempre va fer pintures càlides i lluminoses. El camí per arribar-hi, però, va ser força llarg. Vincent Van Gogh es va instal·lar a París el 1887. Després d'haver passat un temps preparant-se per a ser pastor metodista, com ho havien estat el seu pare i el seu avi, va decidir que els estudis teològics no li servien per a transmetre l'autenticitat de la seva fe, com tampoc els estudis acadèmics de dibuix i pintura podrien ensenyar-li mai la manera d'expressar el seu art. De fet, a una primera vocació religiosa, que va anar transformant al llarg dels anys sense perdre mai  la recerca del trascendent, va seguir la seva aposta per la pintura el 1880. A París va pintar els girasols en el seu punt de decadència en una nova embranzida pictòrica per a ell, que fins llavors s'havia dedicat sobretot al dibuix.  De l' Impressionisme en va recollir aprenentatges i desafeccions. Va marxar decidit a conèixer llocs i comunitats humanes que l'interessarien per la seva autenticitat i senzillesa. Va ser al poble d'Arles que va descobrir una nova llum i va acabar esdevenint el pintor expressionista que tots coneixem.

Els museus del món ens ofereixen la possibilitat de contemplar les obres que tantes vegades veiem  reproduïdes en llibres, pantalles o fins i tot camisetes, tasses, etc. Només la visita directa ens pot mostrar la realitat de l'obra, copsar-ne les seves dimensions reals, el seu cromatisme i la textura de la pinzellada. Jo he tingut l'oportunitat de visitar la pintura exposada a la National Gallery, una de les quatre que va pintar l'agost del 1888. De la primera només en conservem una fotografia, perquè després de ser adquirida per un particular i enviada al Japó, la casa on es guardava va ser enderrocada pels bombardejos de la II Guerra Mundial. (Aquest és un de tants malaurats casos de pèrdua tràgica del nostre patrimoni). De les altres dues versions pintades aquell estiu, una forma part d'una col·lecció particular i se sap que retrata un grup de només tres girasols. L'altra versió s'exposa a la Neue Pinakothek de Múnic.  Posteriorment, al gener del 1889 va pintar la versió que es veu al Museu d'Art de Philadelfia i la darrera, que es pot contemplar al Sompo Japan Museum of Art de Tokio. Certament, els girasols han donat la volta al món. 

L'interès de Vincent Van Gogh pels girasols responia a la seva particular manera de veure i viure la realitat que l'envoltava. Fins llavors mai ningú no n'havia fet el tema d'una obra d'art. Però ell hi va veure la força i la bellesa de la natura en el seu estat pur, talment la mateixa gent de la pagesia o la mineria amb qui va conviure. D'altra banda, el simbolisme de la flor que es gira cap al sol li serveix per reafirmar-se en la seva espiritualitat cristiana. Ell mateix escriu al seu germà Theo: " Ara m'adono que la nostra primera vida (...) es marceix, ho vulguem o no, i caurà com la flor cau dels arbres. Però sorgeix una nova vida, més potent, vida de l'amor del Crist que se'ns imposa, vida de tristesa, però no de laments, car està girada vers Déu..."

Al jardí de casa el cactus va florir tot d'una el dia del meu aniversari. Les quatre flors que s'havien obert, al vespre ja recollien els pètals per amagar-se per sempre. Però l'endemà l'espectacle era encara més extraordinari, perquè les flors obertes  s'havien triplicat. Em vaig afanyar a fotografiar-les perquè he après que la seva bellesa dura només un dia. Aquell regal del cel em va commoure, i em va fer creure en els miracles que Helena Soler explica al relat Onomàstica del seu llibre de contes "Àngels i retrats".  L'anècdota que hi explica, plena de tendresa, és real i ens retorna la nostra àvia. Tot i que les flors del meu cactus es van pansir, avui mateix la planta ha florit de nou. Potser caldria fer com Van Gogh i alterar-ne la seqüència... Com diu Lluís Llach a la seva cançó, Cal que neixin flors a cada instant... 

Bibliografia i referències:

Andrea Imaginario, Los girasoles de Van Gogh, Cultura Genial.

Antoni Pedrola, Materials, procediments i tècniques pictòriques, Publicacions Universitat de Barcelona, Barcanova, 1990

Miquel Oliveras Vayreda, La fe de Van Gogh", revista "Catalunya franciscana" núm. 261, 2019

Helena Soler Puig, Àngels i retrats, Abadia editors, col·lecció "La Garlanda", 2007

P.D. Podeu deixar els vostres comentaris en finalitzar la lectura, que gustosament llegiré des del meu correu eulaliarestaura@gmail.com. Gràcies.