La meva Mona Lisa

Aquesta setmana hi ha hagut un incident que em dóna el pretext perfecte per parlar de la conservació  d'obres d'art. En parlen tots els noticiaris, les ràdios, la premsa escrita i digital... una persona disfressada i en cadira de rodes va llençar un pastís de nata contra la vitrina que protegeix la pintura més famosa de la Història de l'Art. Naturalment, l'obra va quedar intacta. No tant la reputació del museu del Louvre, que va fallar en els protocols de seguretat. 

La Història ha acabat fent presonera la pintura coneguda com La  Mona Lisa, també dita La Gioconda. Sento que la fama que l'envolta l'està ofegant.  No dubto que els controls d'humitat i temperatura que se li fan periòdicament són excel·lents. El que em sap greu és que a causa d'una excessiva popularitat hagi esdevingut objecte de desig i també blanc per a ments pertorbades que atacant-la busquen cridar l'atenció. Talment una estrella del rock que ha arribat al cim i s'ha d'aïllar per protegir-se dels fanàtics que la podrien malmetre greument, l'obra s'ha de preservar darrera un vidre antibales mentre el públic visitant es manté a una distància que no permet contemplar el virtuosisme del detall.

I com ha arribat a ser tant famosa? Jo afegiria que a desgrat seu. Les fotografies de la sala del Louve on s'exposava a principis de segle mostren que no destacava d' entre les del voltant. Però va ser robada el 1911 per un italià per, segons ell, tornar-la a la Florència d' on no havia d'haver sortit mai. I la notícia va fer que cobrés un gran protagonisme. Els interessos artístics es van barrejar amb la diplomàcia, I som on som. La resta la va fer una campanya de màrqueting que no ha parat de créixer.

He sabut que la  restauració de La Gioconda és una qüestió d' Estat.  Resulta que la decisió sobre si li cal una neteja la té un polític. Però els qui algun dia hauran de demanar que es netegi són els experts, els restauradors conservadors que hagin estudiat a fons l'estat de conservació de l'obra. La Gioconda envelleix i perd la vivesa del color, com totes les dames que han viscut molt. Els qui no coneixen bé la professió tenen por. Els fa por el canvi, com si retornar-li  el cromatisme original fos canviar l'obra del mestre.  La manca de confiança ofèn. La Gioconda té el mateix dret a ser intervinguda que les altres pintures a l'oli que omplen els museus. Els tècnics saben quan i per què convé fer-ho. I, per descomptat, com. Amb la mateixa professionalitat amb què treballen els cirurgians quan han d'operar els esportistes més famosos del món. No cal preguntar-se qui ho farà el dia que es prengui la decisió: els restauradors del museu del Louvre. A ells els correspon. També al museu del Prado es restauren les obres de Velázquez i de Goya, per exemple. 

Certament han passat molts anys i moltes vicissituds des que Leonardo da Vinci va començar a pintar La Mona Lisa el 1503, sembla que per encàrrec. Aquesta pintura sobre taula a l'oli de dimensions discretes, tal com correspon a una obra destinada a decorar una casa particular, va acabar acompanyant l'artista fins al final de la seva vida. Des del meu punt de vista, és aquest el detall que la fa especial, per damunt de la seva vàlua artística. De fet,  totes les obres de Leonardo són meravelloses, perquè era un geni! 

I què vol dir ser un geni? La genialitat consisteix a descobrir algun secret de l' Univers i explorar-lo. Cada secret s'amaga en un cofre i cal trobar-ne la clau. Leonardo, que des de ben petit va ser molt curiós, tenia una gran capacitat d'observació i sabia que la natura li acabaria mostrant els seus secrets. Així va trobar no una sinó multitud de claus amb què va obrir cofres que mai no va parar d'explorar. La mentalitat científica i la sensibilitat artística juntes i una gran capacitat de treball van fer possible la meravella del seu llegat. 

Leonardo estimava la petita pintura que havia pintat a Florència en la seva segona estada, després d'haver passat per Milà. Tant és així que quan va marxar a viure a França, convidat pel rei Francesc I, se la va endur. Potser el personatge retratat el transportava a algun temps i algun entorn estimats. Potser mai no va deixar de treballar-hi. I ara està a França, gelosament custodiada com un tresor nacional. Els francesos saben bé que és patrimoni de tota la humanitat. 

Confesso que la meva fascinació per Leonardo da Vinci em ve de petita, quan la televisió espanyola va emetre una sèrie documental sobre la seva vida, narrada de manera teatralizada. Sempre més vaig estimar aquell nen a qui van separar de la mare als 5 anys i que va esdevenir el gran artista que ha perdurat en el temps. Qui sap si va ser llavors que se'm va despertar també la passió per les Belles Arts. 

Diuen que la dona retratada podria ser un homenatge a la seva mare. D'alguna manera va aconseguir fer-la present per sempre. Les obres d'art tenen el poder de despertar emocions. Quan jo era encara una estudiant a la Universitat vaig pintar la nina que m'havia regalat feia alguns anys el meu padrí. Amb el temps van marxar, primer la nina, després el meu padrí. Però la pintura ara és amb mi, al meu estudi de casa després de sobreviure a totes les mudances... Em recorda el temps en què explorava el món amb pintures a l'oli. Em porta a la llar de la meva joventut. És la meva Mona Lisa particular.

                                              

P.D. Podeu deixar els vostres comentaris en finalitzar la lectura, que gustosament llegiré des del meu correu eulaliarestaura@gmail.com. Gràcies.